La matinada del 22 al 23 de juny la Flama del Canigó es renova al cim d’aquesta muntanya del Pirineu català i centenars de voluntaris i equips de foc la distribueixen arreu dels Països Catalans seguint diverses rutes per tal d’encendre les fogueres de la nit de Sant Joan. Així comença, any rere any, la celebració d’una festa ancestral vinculada al solstici d’estiu que és també un símbol de germanor entre els territoris de parla catalana.

La Flama del Canigò va arribar passades les 8 del vespre a La Pollancreda de l’Esquirol i davant el parc de les antigues Escoles de Cantoni. A l’Esquirol, l’alcalde Àlex Montanyà i a Cantonigròs, la Paula Garcia i Arnau Triadú, pubills de Cantoni van ser els encarregats de llegir el manifest unitari escrit per el company, amic i represalitat Lluis Puig i Gordi. Tot seguit l’encesa de la foguera va donar pas a continuar gaudint de la revetlla de Sant Joan, aquí al municipi i a la resta de tots els pobles i ciutats dels Països Catalans.

La Flama del Canigó.

Què és la Flama del Canigó? Existeix una definició consensuada i acceptada per a tothom que hi participa? La resposta és difícil. La característica essencialment simbòlica de la flama del Canigó fa que cada persona tingui una relació vivencial única i singular amb aquest element reivindicatiu i festiu alhora. Per tant, cada persona extreu un missatge diferent, fins i tot emocional. Tot i això, hi ha tot un seguit de definicions o d’adjectius en els quals tots o quasi tots estaríem d’acord. Pel que fa a definicions, podríem dir que és el foc baixat del cim del Canigó amb el qual s’encenen moltes de les fogueres de Sant Joan. I, pel que fa als adjectius, els més emprats són germanor i catalanitat. La Flama del Canigó renovada cada any, com si es tractés d’un vot, vol transmetre un missatge d’unitat dels Països Catalans.

El foc s’encén litúrgicament en una cerimònia col·lectiva. El cap de setmana abans de Sant Joan, una munió d’homes i dones fan l’ascensió a la pica amb feixines de llenya que porten dels seus pobles, viles i ciutats. Aquest combustible s’apila dalt del pic per esperar l’arribada de la nit del 22 al 23 de juny, quan s’encendrà per renovar el foc de la flama del Canigó.

El dia 22 juny, tres membres del Cercle de Joves de Perpinyà recullen el foc que ha estat reservat al Castellet des de l’any anterior i enfilen muntanya amunt fins al cim. Allí, acompanyats per molts membres dels equips de foc, se celebra la renovació de la flama. El foc vell encén el foc nou i, amb la negror de la nit, comencen a davallar del cim amb fanals i torxes, i comença la distribució per tots els racons dels Països Catalans.

Després, la flama anirà arribant als diferents pobles, viles i ciutats, on també, si s’escau, es distribuirà pels barris, veïnats, etc. Quan cau el sol es llegeix el missatge, i un cop llegit, s’encén la foguera amb el foc sagrat baixat del cim. Actualment, uns 400 municipis del Principat encenen els seus focs d’aquesta manera.
 

A Perpinyà, el foc renovat de la flama del Canigó tornarà a ser dipositat al Castellet per custodiar-lo fins l’any següent, que tornarà a començar la roda.
Un altre dels elements que donen personalitat al ritual de la Flama del Canigó és la lectura del missatge, que, juntament amb el foc baixat del cim del Canigó, és l’element comú que agermana totes les enceses. Els primers missatges eren fets per l’organització i es presentaven de manera anònima fins al 1979, any en què va ser signat per l’escriptor Josep Vallverdú, tot i que el costum dels missatges signats per una personalitat no tindrà encara una continuïtat, ja que hi haurà alternances. El 1982, el missatge anava signat pel mallorquí Josep M. Llompart; el 1983, per Teresa Carreras, i després ja no trobem missatge d’autor fins al 1986, que el va fer Celdoni Fonoll. Des de llavors, ja ha estat sempre un missatge d’autor.