El poble de Sant Martí està d’enhorabona, enceta una nova etapa. Finalment s’ha acomplert aquella il·lusió. Per a tots els veïns s’obren les portes de bat a bat del nou edifici “Sescorts”. Han estat uns anys que l’edifici de Ca La Salut presidia la plaça de Sant Martí Sescorts com un espectre, deteriorant-se de mica en mica i sense les més mínimes garanties per poder-lo fer servir.
Després de revisar molts projectes, de diverses trobades amb els veïns i de superar el pas dels anys i els entrebancs habituals en la concreció del projecte definitiu, tant en la seva vessant econòmica com política, d’obres d’aquesta envergadura, es va consensuar la demolició de l’antic edifici per construir-ne un adaptat als temps actuals que fos còmode i que acomplís l’objectiu de satisfer les màximes necessitats dels veïns de Sant Martí. Les obres es van iniciar la primavera de l’any 2016.
És un gran goig, doncs, poder inaugurar l’edifici Sescorts, tot esperant que aquest sigui d’una gran utilitat i alhora aconsegueixi de nou ser un element de cohesió social, que faci possible que es mantingui aquest esperit de poble que tenim i si pot ser que augmenti.
El consistori agraeix el suport dels veïns, de l’Associació de Veïns “La Veu de Sescorts” i de tot el personal i regidors del consistori per la seva dedicació i aportacions
La inauguració del passat dissabte dia 29 de juliol va ser presidida per l’Hble. Conseller de Justicia de la Generalitat de Catalunya, Carles Mundó . En l’acte hi assistiren veïns de tot el municipi, així com regidors i alcaldes de pobles veïns, representants de la delegació del Govern de la Catalunya central, de la Diputació de Barcelona i del Consell Comarcal d’Osona. Els parlaments previs a la visita i inauguració oficial van anar a càrrec de l’Hble. Conseller de Justicia de la Generalitat de Catalunya, Carles Mundó,  de l’Alcalde de l’Esquirol, Alex Montanyà i del Regidor de Sant Martí Sescorts, Ventura Bagaria.
L’acte va finalitzar amb unes sardanes i un refrigeri servit per l’Ignasi  Camps, qui regentarà el nou espai del Bar-Restaurant: Ca La Salut.

El nou edifici de Sescorts compte amb tres plantes. El soterrani amb 8 places d’aparcament, un magatzem municipal i un magatzem per l’Associació de Veïns la "Veu de Sescorts". A la planta baixa hi ha la sala polivalent amb una bona acústica i capacitat per a 100 persones aproximadament, el bar-restaurant amb accés a la sala polivalent, uns lavabos públics i un local per a l’associació de veins amb accés a la sala polivalent i al soterrani. La primera planta està reservada per a la construcció de 3 habitatges de protecció oficial que es preveuen oferir l’any que ve.La construcció de  l'edifici ha anat acompanyada de la nova urbanització de la Plaça de Sant Martí, projecte consensuat també amb els veïns de Sant Martí.
El pressupost d’execució de les obres de l’edifici ha estat de 798.548,08 euros (IVA inclòs), dels quals 335.000 euros els ha assumit la Generalitat de Catalunya.

CRONOLOGIA DE L’EDIFICI
1928 – 1929. L’edifici és d’un particular. Acollia diferents activitats, com ara un molí, una botiga de queviures, una sala de ball  i un hostal, entre d’altres.
1932. Sembla ser que aquest any l’Ajuntament de l’Esquirol acorda de fer una escola a Sant Martí Sescorts i és aleshores quan s’adquireix l’edifici. El lloc que antigament ocupava el magatzem serà l’espai triat per fer-hi l’escola, mentre que es manté l’ús per algunes de les altres dependències. En aquells anys la gestió dels afers que afectaven Sant Martí corresponia a l’Entitat menor de Sant Martí, que serà qui a través de donacions i l’aportació de l’Ajuntament de l’Esquirol, comprarà l’entorn i l’edifici per posteriorment fer-hi les obres d‘adequació. Cal destacar que a  Sant Martí s’hi establirà l’escola de les nenes, mentre que a Vilanova hi haurà la  de nens.
Als anys 40 es construí un forn de pa que abastia d’aquest producte al nucli i a  les cases de pagès de l’entorn.
2016 – Degut al mal estat de l’edifici, aquest s’aterra, i tenint en compte les necessitats dels veïns se’n construeix un de nou, adaptat als nous temps i a les noves necessitats.

HISTÒRIA
Els inicis del poble cal buscar-los en un indret anomenat Cotibus, que se suposa que formava part del terme de la ciutat de Roda. Quan aquesta ciutat es desintegrà, l’any 826, el terme degué passar a formar part del de Manlleu. El primer document que fa referència a algun lloc de Sant Martí Sescorts és de l’any 898, en una venda de terrenys a Cararac i Vila-seca (el que posteriorment serà Santa Margarida). Tot el terme formava part aleshores del castell de Casserres, que poc temps després es convertiria en el monestir de Sant Pere de Casserres
El municipi de Sant Martí Sescorts va independitzar-se el 1781 del de Manlleu. El 1842 els veïns de les cases que formaven part del terme de la Vola se segregaren d’aquest terme i s’uniren al municipi de Sant Martí Sescorts. Al 1898 es demanà formalment que el terme s’annexés al del Cabrerès, formant i definint l’actual municipi de l’Esquirol.
La història de Sant Martí Sescorts ha estat molt lligada a l’església i és al voltant d’aquesta on el nucli agafa significat. És per aquest motiu que en David Galí, historiador del Servei de Patrimoni Arquitectònic Local de la Diputació de Barcelona, ens en dóna quatre apunts:
La primera església que hi va haver a Sescorts es documenta l’any 934 i va ser dedicada a sant Martí, el més venerat a Catalunya fins al segle xiii. Aquell temple ja constava com a parròquia dins el terme del castell de Manlleu l’any 1033, després que al segle x es trobés en el de la ciutat de Roda. Hi ha diferents teories sobre l’origen del topònim Sescorts, la més acceptada defensa que prové de la denominació Cotis, referent a codines, citada al segle xi, tot i que, el 1652, el rector Pere Turó afirmava que s’havia construït al costat d’un mas anomenat Sescorts, del qual havia pres el nom.
El 30 de març de l’any 1068, el bisbe de Vic Guillem de Balsareny va consagrar un nou temple dedicat als sants Martí, Joan i Jaume, ja que l’anterior havia estat destruït per circumstàncies desconegudes. Segons l’acta de consagració, l’església va ser edificada molt millor que la vella i ornamentada amb pedres polides, el bisbe hi portà relíquies i va fixar els límits de la sagrera, on poguessin descansar els difunts. L’arquitecte Josep Puig i Cadafalch, del qual enguany se celebra el 150 aniversari del naixement, va escriure que «és una església construïda ja amb tota la perfecció d’un art complert: els archs torals reforcen la nau, els ninxos s’obren en el fons del absis principal decorat de pintures; dintre la senzillès del tipu tot es resolt ab precisió, com succeeix ab les arts velles que’s converteixen en regles precises [...]. Se tracta en aqueix cas d’una esglesia rural, que entre adicions posteriors se conserva sencera; la perfecció de l’obra de que parla l’acta de consagració, consisteix més que en el treballat de les pedres, en lo ben acabat de l’obra dintre’l sistema. És l’avenç característic de la segona meitat del segle xi que notarem en diverses esglésies».
Al segle xii la parròquia va passar a dependre de Santa Maria de Manlleu, moment en el qual es devia construir el campanar. Aleshores també es va pintar l’absis amb motius decoratius i escenes del gènesi -cicle representat a Cuixà, Terrassa, el Brull i Osormort- combinades amb altres de la vida de Sant Martí, de les quals no n’hi ha gaires mostres a Catalunya. Les pintures daten del primer quart del segle xii i se n’atribueix l’autoria a l’anomenat Mestre de Cardona. Des de la primera meitat del segle xv van quedar amagades darrere d’un retaule dedicat a sant Martí, substituït més tard per un d’època barroca; l’antic retaule gòtic es conserva actualment al Museu Episcopal de Vic, on va ingressar a finals del segle xix procedent de la col·lecció de Santiago Rusiñol. Les pintures de l’absis es van descobrir l’any 1909 per mossèn Josep Gudiol, que explicava que darrere del retaule barroc havia acabat «d’ensopegar restes en què apareixen dintre una hornacina les figures d’Adam i Eva menjant la fruita vedada». Les pintures es van arrencar amb la voluntat de preservar-les, però, malauradament, se’n va perdre una part abans d’arribar al Museu Episcopal de Vic el 1936.